dijous, 21 d’octubre del 2010

Dos dies d'Osona d'Orientació, primera cursa oficial a elit

El passat cap de setmana del 2 i 3 d’octubre va disputar-se a la comarca d’Osona els dos dies d’Osona d’Orientació, puntuable per la Copa Catalana i que seria, per mi, el primer paquet de curses oficials en la màxima categoria de l’especialitat, els homes elit.

El cap de setmana s’iniciava amb l’estrena del mapa de Sant Marc, a Calldetenes amb la modalitat de la mitja distància, un mapa petit, ratoner, escala 1:7500 en el que no paràvem de fer canvis de direcció amunt i avall, el mapa no donava per més, la zona era molt xula, amb molts espais oberts que s’alternaven amb petits nuclis arbrats, tot en una petita zona de turons sorrencs amb infinitat de tàlvegs i riuets secs o no que circulaven en totes direccions. Inicialment, la cursa es dirigia a la zona sud del mapa, amb una bossa de 4 fites que, bé per el temps que feia que no tocava mapa a peu, bé per l’escala, bé per voler anar més ràpid del que es podia anar, em van costar una miqueta, no clavava els controls i em passava de llarg a cada fita, però després d’una primera tirada llarga cap al nord, les coses es van mig arreglar, havia entrat bastant millor en el mapa tot i que el ritme de cursa per una mitja poder estar a davant no s’acaba d’adaptar al meu físic, sóc més de llargues distàncies i anar fent. En l’anàlisi de parcials, quan no fallava, sempre entre el 10 i el 14, destacant un 4rt a la 14-15, i un 2on a l’sprint final, el pique de cada cursa. Finalment un 12+1, per no dir el número maleït, al final de la primera etapa dels 2 Dies d’Osona.


El laberint de Sant Marc, Calldetenes

El diumenge es corria en un mapa ja conegut, no per mi, però per gran part de la gent, la llarga distància al poble de Tavertet. Un mapa amb un paisatge espectacular per els cingles que cauen directament a les aigües del Pantà de Sau. La cursa començava per un llarg bucle de 20 fites a la zona oest del mapa. Cal destacar que la cursa tenia 8.8 km lineals, amb 300 metres de desnivell i 29 control, així doncs no seria gens fàcil, almenys físicament. Vaig començar una miqueta despistat, com sempre fent les tres primeres fites poc fines, però arribant al cul del bucle 4-12 havent entrat bé en el mapa i millorant parcial a parcial, faig dos splits entre els 5 primers, destacant un tercer a la fita 9, amb certa trampa, ja que just a la 8 em va atrapar en Lluis Ferrer que em va guiar prou bé durant una estona, va ser com un “dejà vú”, potser de la Jukola? ;) Per acabar el bucle hi havia una tirada molt lineal 12-20 que retornava als corredors fins al poble de Tavertet, van ser unes molt bones tirades, potser les més tècniques del recorregut, ja que estaven enmig d’oberts, allunyades de camins i amb centenars de monticles de pedra idèntics que feien perdre la paciència a més d’un! Em mantinc molt regular, marcant splits entre els 8 primers amb un nou tercer a la tirada 19-20 d’entrada al poble. Novament a Tavertet s’iniciava l’últim bucle de cursa, després d’una fita urbana sense complicacions s’explorava la part nord-est del poble i del mapa, tot sobre un turó on s’acumulava bona part del desnivell, amb moltíssims tàlvegs profunds amb afloraments rocosos que feien les delícies dels més tècnics, i les meves també que carai! M’enganxo una miqueta a la 25, al llegit malament un element tant evident com un ballat! Són coses d’anar cansat! I després de picar la 26 m’atrapa un suec (que va resultar ser el guanyador de la cursa), total que va tocar fer tota la baixada fins al poble motivadíssim, aguantant-li el ritme i petant-lo a l’esprint, un pique molt sà, on m’emporto el meu primer millor parcial a homes elit en cursa oficial, després de marcar un segon millor a la penúltima, quin final!!


Els inacabables cingles de Tavertet

En el parcial de cursa, vuitè millor temps, millorant el dia anterior i entrant per davant de gent d’elit de sempre, gent respectada com en Lleí, en Dani Daví o en Narcís, quin honor poder estar aquí, i a només 5 minuts d’en Bedós per exemple, va sortir una bona cursa. A la suma dels dos dies, també m’emporto el pollastre, vuitè i primer Aligot als Dos dies d’Osona, uauuu!! Un cap de setmana, sense cap dubte, per recordar!


Resultats Mitja Distància

Winsplits Mitja Distància

Route Gadget Mitja Distància

Parcials SportIdent Mitja Distància

Resultats Llarga Distància i totals

Winsplits Llarga Distància

Route Gadget Llarga Distància

Parcials SportIdent Llarga Distància


http://carlesdomingo.blogspot.com

divendres, 15 d’octubre del 2010

Raid Infernal Bisaura, rascant un podi mundialista

El passat cap de setmana del 18 i 19 de setembre, va disputar-se la última cursa puntuable per la Copa Catalana de Raids d’Aventura i Campionat de Catalunya de Raids 2010 amb el Raid del Bisaura. A diferencia de la resta de raids de Copa, aquest era en format 2+1 i de tot el cap de setmana. Per afrontar la competició l’equip Catbike lacursa.com sortiríem amb un equip mig-inèdit, format per l’Ester i per mi mateix, juntament amb en Joan Planas que l’estrenàvem de cara a provar les seves qualitats per la temporada que ve. A l’assistència estaríem acompanyats per la Lupe i la Cristina, una altra novetat que també estrenàvem per veure com funcionava.

Si hi ha una cosa que em posa nerviós dels raids són les especulacions i el secretisme, ja que fins dos dies abans no ens van comunicar on era el punt de sortida. I com ja us podeu imaginar, fins a tal dia les especulacions de recorreguts i finals de les etapes eren un món a part de la resta de mortals. El que si que sabíem de feia uns dies era que el temps ens acompanyaria i molt, animant-nos amb uns grans ruixats i turmentes que ja veuríem com acabarien. I ja per anar entrant en matèria, punt d’inici, pavelló municipal de La Garriga, on arribo amb la Cristina el dissabte a les 5 del matí per sortir una hora més tard. Tot l’equip ja havia fet nit allà, així que tot estava llest i ordenat i només faltava pujar a la bici i arrencar a pedalar. Com és la tònica habitual a les meves cròniques de raids, anem repassant secció a secció com va anar la cosa:

SECCIÓ 01: BTT. La Garriga – Centelles.

A les 6 del matí tot és molt fosc encara, i així ens vam trobar a la sortida de la primera BTT del dia. El recorregut començava amb una llarga pujada fins a Puig-Graciós, on gràcies al ritme que hem posat amb en Joan, arribem encapçalant el raid. Hem estat tota la pujada dubtant, ja que a la primera cruïlla tots els equips s’han parat dubtant a mirar el mapa, nosaltres amb les coses clares no hem parat i hem aconseguit una bona renda que anem administrant durant tot el recorregut. Al dirigir-nos cap a la Serra de l’Obac contemplem una bonica sortida del sol per sobre el Matagalls, que aquesta mateixa tarda viurà un bon ambient amb la sortida de la travessa Matagalls Montserrat. I comencem una vertiginosa baixada cap a la part sud de la Plana d’Osona fins a Centelles, on tenim el privilegi d’arribar amb el grup capdavanter del raid.

SECCIÓ 02: Via ferrada. Centelles.

Degut a les pluges del dia abans, la organització ha decidit neutralitzar el temps de la ferrada per assegurar la integritat de tots els equips. Ens donen 1 hora i mitja per fer-la, i tant la Lupe com l’Ester, que la coneixen diuen que amb aquest temps n’hi ha més que suficient. Definim una tàctica d’equip, a hores d’ara crec que encertada, de fer la ferrada tranquil·lament i recuperar forces, ja que aquí tot es paga, a diferència d’altres equips que la fan ràpid per aprofitar el màxim d’hores de llum. Nosaltres abans de tornar a la secció parem, aprofitem per treure’ns tot el material de seguretat i menjar abans de tornar a sortir. Recuperem forces i seguim endavant!

SECCIÓ 03: BTT. Centelles – Sant Julià de Vilatorta.

Una secció dura físicament, amb una primera part senzilla d’orientació amb mapa, part intermèdia de Roadbook per el Golf del Muntanyà, i novament orientació amb mapa creuant els turons de Romagats fins a Sant Julià. A partir de la meitat el recorregut es torna molt exigent físicament, i gràcies a l’haver descansat una estona cacem un parell d’equips que deixem enrere. Tot sense problemes fins a l’entrada novament de la darrera secció d’orientació amb mapa. On certs errors de cartografia fan que el GR que anem seguint difereixi en rumb tot sovint, creant molts dubtes i fent-nos parar a verificar-ho tot sovint. Finalment les coses rutllen i els rumbs són els bons, així que tot va bé, trobem les fites que més costen als equips que han optat per no seguir el GR pensant que era poc ciclable, i continuem guanyant temps als de davant, arribem tercers al control de canvi de Sant Julià, anem a tope! Després d’analitzar-ne els parcials, ens n’adonem que marquem l’scratx a la secció, millor temps per nosaltres!

SECCIÓ 04: Trekking + Ràpel. Sant Julià de Vilatorta – Pantà de Sau.

Una secció exigent, no massa tècnica i amb un bon desnivell recorria les primeres estivacions del Collsacabra a la riba sud del Pantà de Sau. El traçat passava per un lloc màgic, el pont de les bruixes, no us imagineu pas el perquè del nom. El ràpel, un pel forçat i no gaire atractiu, en una paret un pel bruta per arribar-hi i sortir-ne, però de tant en tant està bé intercalar una especialitat diferent, cap problema. Com a poc corredors de muntanya que són l’Ester i en Joan, no va ser la nostra millor secció, però simplement vam tornar a la nostra posició natural darrera els UE Vic, tot un equip de Bimbache amb qui portàvem lluitant des de l’inici del raid. Estem però dins el temps esperat, no hi ha hagut cap imprevist i seguim com uns campions a la cua del grup capdavanter esperant al primer que falli per rematar-lo!

SECCIÓ 05: Caiac. Pantà de Sau.

Una de les seccions dures del raid, 13 quilòmetres de caiac, direcció oest al Pantà de Sau, o sigui a contra corrent. El desnivell, zero, com és de suposar! Però el pitjor de tot l’aiguat que va caure a mitja secció que va ser digne de diluvi universal. Haguessin arribat molls igualment, però que et mullis per sobre i per sota ja empipa més! L’assistència esperava a un indret del pantà proper a Roda de Ter i les cortines d’aigua que veien acostar-se eren brutals. Faltava certa tècnica de rem, els tres som totalment inexperts en l’especialitat, però tot i això només vam perdre una posició virtual en carrera a favor dels Vàldubon, que no era real ja que ens havien avançat en el tram neutralitzat de ferrada per diferència d’estratègia. Així doncs, manteníem els quarts còmodament però lluitant amb els Tivissa que corrien amb tres nois i no ens podien deixar enrere!

SECCIÓ 06: BTT. Pantà de Sau (Roda de Ter) – Sant Vicenç de Torelló.

La secció s’iniciava en pujada sortint de Roda de Ter, on ja vaig engomar “a muerte” a l’Ester per recuperar minuts. Vam començar a pedalar sota les restes de la pluja que havia inundat el caiac, però el temps anava aguantant. Aquesta es plantejava com una secció fàcil, que no va acabar sent-ho tant per culpa de les deficiències del mapa, on s’hi apreciava una extensa xarxa de camins amb traces iguals, que van resultar ser de traces completament diferents i en alguns casos inexistents. Vam cometre una errada suau d’orientació de la que ens vam adonar ràpidament degut al canvi del rumb que no era el bo, vam acabar sent espectadors de luxe de la cursa ciclista de Manlleu, i senyors, la nova autovia Vic-Ripoll havia de sortir en el mapa!! Gràcies a això vam tornar a atrapar definitivament als Vàldubon, que per gran sort ens van deixar seguir-los ja que ens havíem deixat la segona part del mapa!! Quin cap el nostre!! I quina sort de l’Àlex i en Marc!! Gràcies companys!! Amb tot vam arribar a Sant Vicenç de Torelló mantenint, amb la meva roda de davant perdent pressió i preparats per continuar!!

SECCIÓ 07: Orientació urbana. Sant Vicenç de Torelló.

Canvi de plans inicials, jo em quedo a l’assistència reparant les pèrdues de pressió que tinc a la roda de davant, es tracta d’una secció d’orientació per el poble, amb un mapa ortofoto amb preguntes d’observació de l’entorn, per conèixer el poble, que mai està de més ja que hi passem en cursa. Com a bons orientadors, no hi ha problemes, una secció més al sac i continuem allà, lluitant amb el Team Tivissa, acompanyats dels Vàldubons i amb els Collonuts i els Rantamplan completament desapareguts, fa hores que ni els veiem.

SECCIÓ 08: BTT. Sant Vicenç de Torelló – Sant Quirze de Besora.

Aquesta era l’esperada, la darrera secció de la primera etapa, 25 de BTT amb uns 700 metres de desnivell i amb moltes i moltes sorpreses per el mig. La secció s’inicia amb la pujada al castell de Sant Vicenç, que dona nom al poble, la pista empedrada començava a pujar suaument, però al cap d’uns metres, la pendent ja era infernal, tocava patejar, per si la pendent no era suficient, a la part final abans d’arribar al castell el camí es transforma en un corriol minúscul que encara fa més difícil la progressió, finalment arribem al castell on piquem el control després de pujar en Joan a coll, ja que la pinça penjava d’una torre on no s’hi arribava!! Després del castell comença l’infern, la progressió per una carena amb un sender inciclable fins a entrar a la Vall de Besora per baixar cap a Sant Quirze. Ens passem prop d’una hora amb la bicicleta carregada a l’esquena, progressant per la muntanya, entre pedres i garrics, seguint el rumb del mapa quan perdem el camí (que és tot sovint). Ja són les darreres hores de la tarda, per sort encara tenim llum, però els equips de darrera ho passaran de nit i serà un infern. Gràcies a la bona orientació recuperem temps als Vic i als COB fent una molt bona elecció de ruta, passem als Valdubon que agafen un camí equivocat i per fi coronem la carena picant un control més en una ruïna, aquesta secció farà molt mal a alguns equips! Per sort, després de la carena toca una pista de baixada rapidíssima, rodem a uns 60 km/h baixant a tota llet fins a tocar pràcticament l’aigua del riu Ter que baixa amb força direcció a la plana de Vic. A partir d’aquí, la darrera sorpresa de la secció, el GR del camí del Ter aigües amunt fins a Sant Quirze de Besora, pedres, aigua, pedres i més aigua, un nou camí inciclable (com el 80% de la secció) per rematar la jornada. Amb això arribem a Sant Quirze amb temps per una dutxa i un bon couscous per sopar i descansar una miqueta.

SECCIÓ 09: Rogaining + bivac. Sant Quirze de Besora – Pla de Revell.

A les 22:00 en punt es donava la sortida a la secció nocturna del raid. Un rogaining de 2 hores sortint del poble fins al Pla de Revell, on els equips havien de transportar-hi tot el necessari per passar la nit, tenda, sacs, menjar i roba d’abric per no passar fred. La secció fins al bivac era completament tot de pujada. Curiosament, tots els equips del raid surten en la direcció lògica fent la pujada més directe, i únicament dos equips sortim en direcció nord per remuntar la muntanya per la vesant nord, amb menys fites però amb un desnivell més moderat, per uns corriols preciosos enmig del bosc, arribem amb un marge de 20 minuts al Pla de Revell, som els primers en arribar enmig de la boira que ja cobreix els cims i que no ens deixen apreciar que estem enmig d’un gran ramat de vaques que ens miren sorpreses, aprofitem per fer un mini-encierro abans de disfrutar d’uns quants gots de caldo calent (jo concretament 5), muntar el campament, posar-nos la roba tèrmica seca i a dormir una plàcida nit en la que no vaig tardar més de 10 minuts en adormir-me. En aquesta secció salta la gran sorpresa, l’equip Oxigen que anaven liderant el raid, cometen un greu error d’orientació que els fa perdre completament enmig de la muntanya, arribant perduts a Santa Maria de Besora i trucant a la seva assistència perquè els anés a buscar, quina sorpresa! Amb això guanyem una posició a la general i ens acostem al podi!!

SECCIÓ 10: Rogaining. Pla de Revell – Sant Quirze de Besora.

A les 6:00 del matí tocava novament aixecar-se i amb tot el campament ja desmuntat i una bona ració de coca gentilesa de l’organització, tocava fer la baixada cap a Sant Quirze de Besora novament, passant per les fites que no havíem fet a la nit de pujada. Fem la traçada que han fet la majoria d’equips a la nit, amb un desnivell molt fort marquem totes les fites i arribem amb un marge de 10 minuts respecte a l’hora i mitja que teníem per afrontar la secció fent els mateixos controls que la majoria d’equips de la competició, empatats a punts, temps i fites. Continuem allà i afrontem la recta final després de que les assistències ens preparin un bon esmorzar.

SECCIÓ 11: Patins. Sant Quirze de Besora – Sant Agustí de Lluçanès.

Una pujada per una carretera recentment asfaltada, amb un desnivell molt moderat però amb pocs descansos. Afrontem tranquil·lament la secció sense presses, conscients de que queda molta BTT i sobretot molta orientació on recuperarem temps a la resta. Així doncs, passem la secció que menys dominem rient i divertint-nos sobretot amb en Jordi i en Tito, que els portem a darrera, davant de la gran claxonada d’ànims a en Jordi per part dels nerviosos conductors que van darrera la caravana.

SECCIÓ 12: BTT. Sant Agustí de Lluçanès – Alpens.

Una secció, sense cap dubte, amb molt a perdre, i molt a guanyar si s’orientava finament. El mapa, a una escala anomenada “sense escala”, potser formava part del joc, però als orientadors dels equips això no ens agrada gens ni mica, per sort, l’Ester que porta el mapa, ho clava tot prou bé i es troben el pilot d’equips perduts enmig dels camps, que acaben seguint-nos fins a passar les fites. Total, atrapem als Collonuts, que havien trigat 25 minuts menys que nosaltres en els patins, Valdubons, que havien trigat 10 minuts menys, i uns quants més que havien arribat davant nostre.

SECCIÓ 13: Orientació urbana. Alpens.

Una secció de les de broma, en diuen orientació urbana a un mapa ortofoto amb preguntes de certs llocs del poble, no sé si coneixeu Alpens, però és un poble petit petit, o sigui que molt llarga la secció no és. Únicament ens encallem a una de les preguntes, per culpa meva, al llegir una per l’altre i quedant-nos palplantats davant la placa d’una casa buscant el número de registre d’un transformador elèctric, quan el que havíem de buscar era el nom que deia a la placa que teníem davant, quina ràbia quan me’n vaig adonar!! Però res, un recorregut score que vam completar únicament amb aquest problema que vam resoldre amb uns minutets de para bojos.

SECCIÓ 14: BTT + Tir amb arc. Alpens – Sant Quirze de Besora.

I per fi arriba, la darrera secció del raid, la tornada cap al punt de partida i el pas sota l’arc. Aquesta secció però, no és fàcil, té un desnivell acumulat bastant important. De sortida del poble d’Alpens, s’encamina de pujada el GR que es dirigeix a l’ermita de Santa Margarida, que abandonem abans d’entrar al tram més tècnic, quina sort!! Sinó tocava patejar segur. Abans d’arribar al primer control de la secció atrapem dos equips, i a partir d’aquí ens atrapen els Collonuts, els Valdubon ens segueixen i fem un grapat de quilòmetres els tres equips junts com a bons companys. Arribem al poble de Sora, on ens espera el tir amb arc i cal gestionar bé el pas, hi arribem tres equips junts, som els que millor orientem i per dignitat, els volem treure distància, amb una paraula “segueix-me” a en Joan, ens entenem i entrem al poble com a tercers del grup per apretar com aquell qui no vol la cosa al arribar a la zona esportiva, no sé si cap dels altres havia pensat amb el tema, però no oposen resistència i entrem els primers en el tir amb arc, disparem 3 fletxes cada un, algunes amb més sort que les altres, mentre els altres companys estan neutralitzats esperant, quan acabem, els desitgem sort i marxem pitant sense que ens puguin seguir. A partir d’aquí continuem a tope, ens creuem amb en Raul que va a fer fotos al tir amb arc i després d’unes pujades i baixades per turons plens de prats verds i avetars, arribem a l’últim corriol de baixada fins a Sant Quirze, on l’equip no ens espera, les nenes s’estan dutxant, com és això? I és que hem fet un tiempazo de nou! Hem marcat el millor temps i elles ens esperaven més tard segons els comentaris dels que ja havien arribat!!

En definitiva, això va ser el nostre Raid Infernal Bisaura particular, el Campionat de Catalunya de Raids d’Aventura 2010, aconseguint la quarta posició final després de poc més de 20 hores de cursa, i a només 35 minuts del tercer lloc, ocupat per l’equip UE Vic que estava allà per preparar el Campionat del Món de Raids al Bimbache 2010, igual que els Sambari i els COB, i nosaltres allà!! Trepitjant-los els talons!! Estem a tope!!


Fotografies Raul i Lupe

Resultats


http://carlesdomingo.blogspot.com

dissabte, 2 d’octubre del 2010

Estiu estiuet...

Després d'una primera part de temporada on s'hi concentraven dos dels principals objectius, la Jukolan Viesti i el raid Aventure Aveyronnaise, tocava una miqueta de relax, recuperació i poques curses que no venen bé de córrer quan el sol apreta. Tot i això, i com us podeu imaginar, no he descansat.

Unes vacances entre animals de la mateixa espècie ;)

El mes d'agost va servir per retornar a la competició després de les vacances, tornant també a la orientació a la popular de Santa Maria d'Oló, amb bones sensacions tornant al podi en el circuit C1 en 3era posició. L'endemà, va servir per sortir a la disputa de la clàssica de ciclisme Ripoll-Vallter 2000, arribant a meta amb un temps decent després d'aguantar amb el pilot fins a la població de Setcases, la meta que m'havia marcat.

Podi Popular Santa Maria d'Oló

Pujada a Vallter 2000

El mes de setembre ja ha estat més intens, comançant el dia de la Diada Nacional amb la II Makissada, el Repte amb BTT, una cursa amb un recorregut de 84 quilòmetres acabant en segona posició, l'endemà, retorn a la Copa Catalana d'Orientació a Vallfogona de Ripollés, una cursa bastant per oblidar, tot sigui dit, la setmana després, disputa del Raid Infernal Bisaura, final de la Copa Catalana de Raids d'Aventura i Campionat de Catalunya de Raids, amb un resultat molt bo del que si que hi haurà crònica a part i novament orientació a la popular Orienta't 2010 de Roda de Ter corrent tranquilament el circuit mig i ben acompanyat.

II Makissada, repte 84km en BTT

Copa Catalana-O Vallfogona, derrotes acceptades amb bon humor

dimarts, 10 d’agost del 2010

Aventure Aveyronnaise, un raid amb majúscules

Tot va començar fa uns mesos, quan revisant un calendari europeu de raids vaig conèixer els companys d'Absolu Raid, que organitzaven l'últim cap de setmana de juliol un raid a la regió de l'Aveyron, puntuable per el Raideurs Tour, la Copa de França de raids d'aventura. En aquest campionat, el format de les competicions és de les que s'escriuen en majúscules, raids de 24 hores non-stop, amb equips de 2+1 i amb assistència, així doncs, ja només quedava trobar equip per anar-hi. Per suposat, amb un repte així no va costar gaire, ja que en Raul i en Manel van tardar uns 15 segons a dir que s'apuntaven quan els hi vaig proposar, quins dos per dir que no! i per suposat, si venien ells, l'assistència estava coberta amb la Lupe i més tard l'Imma que també s'hi va afegir.

L'aventura començava el passat divendres 30 de juliol, quan en el punt de sortida vam adonar-nos de la quantitat de material que portàvem i del tamany de la furgo que ens havien deixat per l'ocasió, voleu dir que hi cabrà tot? aquesta va ser la pregunta que ens va passar per el cap al fer una comparació dels dos espais. Doncs si, hi va cabre tot amb l'espai just, si arribem a portar uns mitjons més, no hi caben... després carretera i manta en direcció nord, un sopar picnic en una àrea de servei a Narbonne i acabar d'arribar a Millau, on vam buscar un lloc als afores per acampar i passar la nit. L'endemà al matí, després de veure el fantàstic paisatge del lloc on havíem acampat, tocava tornar a carregar la furgo i acabar d'arribar a la ciutat de Rodez, punt de sortida del raid Aventure Aveyronnaise. I a partir d'aquest punt de la crònica, comencem amb el més interessant, una a una les seccions que van tocar fer.

SECCIÓ 01: Orientació urbana Rodez - Chateau de Fontagnes. 10 km. 80 m D+.

Com no, una secció inicial a l’esprint, a muerte durant tota la orientació. La nostra dificultat, els punts de control no eren balises sinó preguntes, i amb francès! En alguna vam tenir algun petitet problema però amb sang freda i amb nocions de l’idioma les vam resoldre. Vam mantenir un molt bon ritme a la secció, entrant els cinquens al final. Perquè tingueu una noció del ritme al que vam córrer, la secció estava prevista per fer-la en 50 minuts, nosaltres en vam tardar 32!! Això si, al final un calentón que entre el ritme i el sol ja anàvem ben rostits!!


SECCIÓ 02: BTT Chateau de Fontagnes – Muret-le-Chateau. 34.5 km. 740 m D+.

La primera secció seriosa del raid, on es va continuar amb un ritme elevat degut a les poques hores de cursa que portàvem. L’equip va tenir algun petit error de navegació que va solventar ràpidament, sense més problemes. El més espectacular de la secció, el tram final, on es deixava enrere una planura immensa per arribar al llindar d’una gran esquerda granítica, on es situava el poble de Muret-le-Chateau, i on s’arribava per un espectacular corriol de baixada fins al fons de la vall.


SECCIÓ 03: Trail orientació Muret-le-Chateau – Sébrazac. 26 km. 775 m D+.

Un trekking que de sortida s’havia de pujar fins al castell de Muret-le-Chateau (d’aquí el nom), per baixar de nou al poble, i fer tota la remuntada de pujada per sortir de la vall que allotjava el poble. La resta transcorria per la vall de Rodelle, al cor del parc natural de Causse du Comptal. Enmig del trekking, visita al poble de Rodelle, situat al capdamunt d’un turó amb una formació rocosa que sobresortia uns 50 metres més, amb un sol camí per arribar al cim, i com va costar de trobar-lo!! El trekking, a ple sol, ja va començar a passar factura, vam trobar-nos amb alguns equips que ja anaven amb la goma posada, a mi personalment, el sol em va tocar massa i la secció se’m va fer llarga, sobretot a la pujada final fins al poble de Sébrazac, amb un duríssim i empedrat corriol de pujada fins al poble en qüestió, on vam arribar a mitja tarda.


SECCIÓ 04: BTT Sébrazac – Pantà de Castelnau Lassouts. 53.56 km. 1887 m D+.

Aquesta va ser una secció per experts de la bici. El poble de sortida era a la part elevada d’una serralada, això vol dir que hi havia baixada! Primer de tot però hi havia uns quilòmetres de pla, fins al poble de Biounac, on vam arribar-hi a tope per la carretera amb en Manel rodant a uns 35 km/h i avançant ja a 2 equips. A partir d’aquí s’entrava en un GR, un camí marcat pensat per anar a peu, primer calia remuntar fins un cim per una caminot ple de pedres on vam haver de patejar en algun tall. Un cop dalt del cim, el més divertit de tot, la baixada, la traçada del camí no va canviar, i això el convertia en una baixada extremadament tècnica on calia afinar molt sobre la bici. La nostra baixada va ser impressionant, vam avançar 8 equips!! Alguns d’ells més que sorpresos al veure a quines velocitats baixàvem! Per acabar la secció, pujada fins a la presa del pantà de Castelnau Lassouts, un bon desnivell fins a retrobar-nos amb l’assistència.


SECCIÓ 05: Caiac Pantà de Castelnau Lassouts – Espalion. 12 km.

La secció, era el primer tall horari del raid, els equips havien d’arribar-hi abans de les 20:30, i nosaltres vam arribar-hi sobre les 20:10, així que el tall el vam passar sobrats. Inicialment, calia desfer el desnivell de pujada de la secció anterior per arribar al peu de la presa, on hi havia el punt de sortida dels caiacs. Es tractava d’un divertidíssim descens d’aigües braves per el riu Lot que portava un bon cabal tot i l’època de l’any. Ràpids, pedres i ponts que unien diferents pobles típics del centre de França van ser la tònica del descens, una secció que va semblar molt curta ja que ens vam divertir a tope!


SECCIÓ 06: Trail orientació, via ferrada i tirolina Espalion – Bozouls. 23 km. 855 m D+.

Una nova secció dura, a part del quilometratge i el cansament, just als primers quilòmetres ens va caure la nit, un moment delicat ja que amb el canvi de llum es solen cometre errors de navegació i cal anar molt i molt concentrat per no cometre errades. La secció s’iniciava amb la pujada fins al Chateau de Calmont d’Olt, atalaia de luxe del poble d’Espalion, des d’on s’iniciava un vertiginosa i perillosa baixada de nit en direcció sud. A poca estona, s’arribava a un viaducte de la via del tren on els francesos hi havien muntat una via ferrada prou divertida. El problema, el de sempre en les seccions tècniques, masses equips esperant a l’entrada de la secció neutralitzats, nosaltres inclosos, fins que vam convèncer al control que només un corredor per equip entrés a la ferrada per agilitzar, ja que a les 3:30 de la nit hi havia un nou tall horari que calia passar. Així ho vam fer, però per sorpresa els equips que anaven darrera nostra no entraven ni a la ferrada, anaven caminant fins al final, picaven el control i marxaven, quin morro!! Esperem que això es reflectís a la classificació. Després de la ferrada, s’entrava en una zona de turons de pujada i baixada, per no canviar la costum, fins a arribar a una eterna via verda, una antiga via de tren, on una fita s’amagava en un túnel d’uns 2 quilòmetres, fotia un fred allà dins i a aquelles hores, que ens vam haver d’abrigar bé! Per acabar, arribada al poble de Bozouls, poble travessat per el riu Dourdou, que hi ha format un profund barranc que es travessava amb una impressionant tirolina de punta a punta, 200 metres en baixada on s’agafaven velocitats de vertígen, dieu-li a en Raul!! I abans de l’arribada una curiositat, el poble estava de festa major, i havíem de travessar la plaça del poble per arribar a l’assistència, ja us ho podeu imaginar, centenars de persones mig alcoholitzades amb música ambient, animant a mort a cada un dels equips que passava, gràcies vilatans de Bozouls!! Ens vàreu regalar 2 passes!! Quins grans ànims!!


SECCIÓ 07: Run & Bike Bouzouls – La Loubiére. 26 km. 520 m D+.

Una nova secció clau, amb tall horari al final per seguir en el raid amb opcions. S’havia d’arribar abans de les 4, ja que havien ampliat el tall degut als problemes a les seccions tècniques. Una especialitat que agrada molt als francesos i a la que nosaltres no estem gens acostumats, podria dir que ni ens agrada, el run & bike, un córrer i l’altre pedala. A la primera part cap problema, tot va sobre rodes o sobre cames, depenent de qui, però arriba un moment quan decidim anar a marcar un control amb bonificació que patim problemes en el mapa, perdem la traça del camí i ens trobem perduts enmig del bosc, a les 2 de la nit juntament amb l’equip TXR francès. Ells estan completament perduts, no en tenen ni idea d’on són, nosaltres si, ja que hem mantingut el rumb i sabem més o menys la posició sobre el mapa. Per arribar a la fita ens cal travessar un riu, un ballat elèctric i un camp, en el que ens adonem que som observats per un ramat de vaques amb unes banyes dignes de Miura i amb cara de pocs amics, uuffff, quin mal moment vam passar allà, per sort les vaques estaven més adormides que nosaltres i ens van deixar passar per casa seva. Finalment conduïm els francesos fins a la fita, però a la tornada, per anar cap al recorregut de control obligatoris, més problemes, tornem a perdre el camí i quedem bloquejats, amb l’equip d’Sport Lozére, que anaven tercers hi ha fet la perduda del segle, no havien trobat ni la opcional encara! Vistes les dificultats, i que el temps va passant decidim tornar enrere, no marcar la obligatòria penalitzant 3 hores i desitjant tenir el temps suficient per arribar a final de secció i entrar en el tall, estalviant la penalització de 10 hores. Fins al final va ser una agonia, en Manel ho estava donant tot corrent, els minuts passaven i encara érem lluny. Els últims quilòmetres van ser un esprint i vam arribar al final de secció a l’hora en punt, amb els nervis, just a l’arribada el control ens va deixar anar un crit amb francès, i vam entendre que estàvem fóra, amb la corresponent enrabiada, fins que l’Adrien, en castellà ens va dir que havíem entrat al tall, amb una injecció de moral impressionant!! Seguíem endavant!!


SECCIÓ 08: Rogaina orientació La Loubiére. 1:30 h. 4.5 km. 100 m D+.

Aquí va tocar la nostra especialitat, la cursa d’orientació. Per contra, l’equip estava tocat, en Manel havia fet una mega-sobreesforç amb recompensa per poder entrar al tall, i anava fos. Les primeres fites les vam marcar bé, fins que ens va atrapar l’equip Quechua al que ens vam dedicar a seguir, d’això se’n diu optimització de recursos i aprofitar oportunitats! La secció va acabar just amb el temps establert, quina sort haver entrat al tall, ja que llavors ens vam assabentar que 9 equips havien quedat fóra.

SECCIÓ 09: BTT-O La Loubiére – Le Vibal. 33.35 km. 790 m D+.

Vam iniciar la secció prop de les 6 del matí, i va ser tot un luxe poder disfrutar de la sortida del sol des del Foret des Palanges, preciós, però no hi havia temps de disfrutar el paisatge. Als pocs minuts de sortir, la organització ens havia preparat un regal, un pas obligatori amb la BTT al poble de Palangueoles, es tractava d’un pas que creuava el riu, sense cap pont, amb aigua fins la cintura! Va tocar anar tot el dia amb els peus molls! Després d’unes inacabables pujades per el Foret de Palanges, teníem la sensació que només fèiem que pujar i de baixades en fèiem molt i molt poques, devien ser les hores de cursa... vam arribar a Le Vibal, on s’acabava la secció matinal i ens esperava l’assistència amb l’esmorzar! Uns entrepans de pa Bimbo, amb nocilla o pernil, depenent del gust del consumidor i un suc de fruita.


SECCIÓ 10: Trail Orientació Le Vibal – Inières. 21.1 km. 645 m D+.

D’aquesta secció recordo una imatge molt curiosa. Vam sortir a la secció juntament amb 3 equips més, nosaltres al davant i caminant mentre aprofitàvem per esmorzar, al arribar al final de la carretera que entrava al poble, on començàvem el tram de terra, vam fer la vista enrere i ens vam adonar de l’estat dels corredors, es veien tot de grupets de gent caminant, l’un coi, l’altre rebentat, i l’altre una combinació de les dues coses, això són els raids i arriben moments que l’estat físic està al límit. Uns quilòmetres més enllà arribàvem a la vora del llac de Pont-de-Salars on hi fèiem una doble travessa nedant per marcar uns controls a l’altre costat d’aigua i tornar. Els reporters de Sleepmonsters se’n riuen a la crònica dels que vam tardar 10 minuts a tirar-nos a l’aigua, però creieu-me, és complicat a les 8 del matí d’un diumenge quan portes corrent des del dia abans tirar-se a l’aigua d’un llac que devia estar a uns 15 ºC!! Després del bany matutí i de la travessa del poble de Pont-de-Salars davant la sorpresa dels matiners del poble que anaven a comprar el pa i el diari de trobar-se grupets de gent empapada corrent muntanya amunt. Doncs després del poble, el recorregut s’encaminava cap a un GR que resseguia el riu, amb un paisatge preciós i un seguit de refugis de fusta enmig del bosc. Per acabar-ho d’adobar, una última pujada duríssima per sortir de la vall fins al poble d’Inières, on al coronar el turó vam veure allà, davant de l’horitzó la catedral i la ciutat de Rodez, destí final de la nostra gran aventura.


SECCIÓ 11: BTT Inières – Rodez. 21.4 km. 345 m D+.

Una mera secció de transició, amb els últims 2 quilòmetres neutralitzats per evitar que els equips fessin de les seves als carrers de la ciutat. La orientació en aquesta secció molt bàsica, i únicament per arribar fins a la ciutat d’on havíem marxat una bona estona abans, o potser eren dies? No ho sé! Total, al cap de 38 hores vam tornar a divisar l’arc d’arribada des d’on havíem sortit, s’havia acabat la nostra gran aventura, amb un fantàstic raid, un meravellós equip i una sempre predisposada assistència que ens va cuidar en tot moment.


Sense cap dubte, si podem, l’any que ve repetim! L’Aventure Aveyronnaise ens esperarà!

El millor record del raid

L'equip al complet


Raid Aveyronnaise

Fotos Lupe


dimecres, 21 de juliol del 2010

Punt i final a la història, Trofeu Caixa Girona a Porqueres

El passat 11 de juliol es va posar punt i final a 20 anys d'història i va disputar-se a Porqueres el que molts anunciaven, degut a fusions de Bancs i Caixes i la crisi econòmica, com l'últim Trofeu Caixa Girona de la història. L'any vinent, si tot va bé, el llegendari campionat portarà un altre nom, i podrà continuar creant planter i veure evolucionar a bons corredors del ciclisme gironí i català.


Ja de bon matí, la calor era estressant. Feia molts dies que la bici estava aparcada a casa, ja que aquest any he enfocat molt i molt la preaparació a la Jukolan Viesti del passat mes de juny, però la darrera setmana ja havia tornat a pedalar, les sensacions eren bones però no acabava d'estar "a tope" per afrontar amb garanties una bona cursa, però s'havia de provar.

Aquest any, tothom deia que a la categoria els corredors anàven molt ràpid, així que tocaria patir. Únicament havia anat a córrer el Caixa Girona a Fornells, on amb un circuit que m'encanta va sortir una bona cursa i no vaig tenir problemes en estar a davant, però cursa rera cursa de les que es disputaven els temps eren millors i la gent es posava més en forma.

Com ja era d'esperar, la sortida va ser explosiva com sempre, i gràcies a un parell de moviments encertats vaig poder guanyar un bon grapat de posicions col·locant-me primer de la categoria i intentant avançar per posar temps enmig. Però ja a la segona pujada vaig notar una calor insuportable que em cremava el cos, les polsacions no es recuperaven, per tant les sensacions no eren bones, amb això, sobre el quilòmetre 3 intentant recuperar va atrapar-me en Xavier Roca, el gran dominador de la categoria d'enguany i vaig poder-lo aguantar un trist quilòmetre, no més, a la següent rampa de pujada se'n va anar, vaig perdre el ritme i va començar a passar-me gent. Anava mort, acabat i reventat, a mitja primera volta em va passar per el cap la idea d'abandonar, però com tots sabeu, la meva frase és que si pagues, no abandono ni que m'obri el cap!!

Així que vaig completar la primera volta amb més pena que glòria, per davant una volta més, on el ritme se'm va posar bé, vaig anar progressant i fins i tot guanyant i recuperant alguna posició. Van anar passant els quilòmetres, les sensacions no eren les d'estar fortíssim, però el cos es va acostumar a la temperatura i al ritme imposat podent arrivar a meta en una setena posició scratch i completar una cursa històrica.


No sé perque, però aquest circuit de Porqueres no em porta bons records, l'última cursa que hi vaig fer va ser ja un dissabte a la tarda de juliol, amb una calor insuportable on, aquest cop si, juntament amb el colega Quim Roca vam completar una sola volta i vam dir adéu a la cursa. I la nota còmica, en Javi Gómez (a qui encara no li he pres el pel), deia fa uns dies que no m'havia pogut guanyar mai en cursa, aquest cop, que ho tenia fàcil ja que jo vaig anar malament, ell va anar encara pitjor!! la propera serà company!!

Classificacions

dilluns, 19 de juliol del 2010

I Raid del Segre, la calor apreta a la Noguera

El passat de 3 juliol, sota una calor sufocant va celebrar-se el 1er Raid del Segre per els indrets més salvatges i amagats de la comarca de La Noguera. Amb sortida i arribada al monestir de les Avellanes, entre les localitats d’Àger i Balaguer, l’equip Aligots Catbike – Lacursa.com hi assistia amb un equip de circumstàncies degut a coincidències amb altres competicions importants.

El raid, s’intuia llarg, ja que s’anunciava un quilometratge proper als 150 km, que combinat amb les altes temperatures de la zona pronosticàven una alta duresa de la competició. A les 7 del matí, es va donar la sortida a la categoria oficial de Copa Catalana, amb una secció amb patins en línia fins a la població de Vilanova de la Sal, uns 6 quilòmetres de bon asfalt majoritàriament que l’equip va superar sense problemes. La següent secció, després d’un canvi molt ràpid dels patins a les sabates, va fer pujar unes quantes posicions a l’equip, gràcies a la bona orientació i a una elecció de ruta diferent a la resta d’equips però que va resultar ser molt bona fins a la ruïna del castell de Sant Miquel. A partir d’aquest punt, també es van començar a apreciar les nefastes qualitats del mapa subministrat per la organització, un element clau per aquest tipus de competicions i que va resultar ser pèssim. La secció finalitzava novament al monestir de Les Avellanes després d’uns 8 quilòmetres per agafar el pols a la BTT en una exigent secció.

El recorregut de la tercera secció es dirigia cap al Pantà de Camarasa, passant abans per l’ermita de Montalegre i les ruïnes de Santa Margarida de Privà, acumulant un desnivell considerable i on l’equip va començar a tenir problemes, ja que un dels seus components, que s’estrenava en l’especialitat dels raids, va començar a acusar la calor i les hores de cursa. Novament a la transició, la secció s’acabava a l’estació de tren de Vilanova de la Sal, a la vora oest del Pantà de Camarasa, on després d’un merescut avituallament, s’entrava a la secció de caiac per afrontar un duríssim recorregut fins a la presa, amb vent de cara que frenava la velocitat de progressió a l’aigua. En aquest punt va començar a posar-se en pràctica l’estratègia d’equip, i deixant de banda un bucle de caiac que incorporava trekking i via ferrata, ja que tot i tenir un marge suficient amb el temps de tall horari, el caiac hagués estat molt més llarg i hagués pogut mermar molt les forces dels corredors.

Un cop a la presa del Pantà, l’organització havia preparat la prova sorpresa del raid, i els corredors de l’equip van haver de llançar-se a l’aigua i creuar nedant d’anada i tornada el Pantà de Camarasa. Després del refrescant bany, s’havia d’afrontar una de les seccions estrella de la cursa, un trekking de més de 20 quilòmetres per el massís de Montroig, amb un desnivell impressionant, visitant la Cova del Tabac amb un pas pur d’espeleologia per marcar un punt de control, i novament unes deficiències molt grans en el mapa que feien exprimir de valent l’orientació dels corredors, fent gala de la bona pràctica del mapa i la brúixola, l’equip Aligots Catbike – Lacursa.com no va cometre errors de navegació, i tot i quedar-se pràcticament sense aigua ni menjar, va plantar-se a la següent transició en una virtual tercera posició, tot i portar l’equip molt tocant en les seves forces, i gràcies a que la resta d’equips s’havien quedat al massís de Montroig buscant camins inexistents.

Novament a l’estació de tren de Vilanova de la Sal, tocava pujar de nou a la bici per afrontar una dura secció de prop de 50 quilòmetres on queia la nit enmig, però degut a l’estratègia d’equip i la manca de forces d’alguns membres la decisió unànime va ser de dirigir-se directament a meta sense marcar cap punt de control, això va permetre a l’equip acabar satisfets el raid, perdent alguna posició però finalitzant en un cinquè lloc molt meritori després d’unes 13 hores de cursa.

Els que vam poder assistir al raid, volem felicitar la segona posició aconseguida per els companys de l’equip Cullonuts – Platja d’Aro, amb qui esperem podem compartir moltes més aventures.


http://carlesdomingo.blogspot.com

divendres, 25 de juny del 2010

Jukolan Viesti 2010, orientació en estat pur

Fa uns dies avançàvem la crònica abans de la cursa, i a dia d’avui, tot ja ha passat, el que feia mesos que s’estava preparant, els nervis a flor de pell i la cursa d’orientació amb més història del món ja està a la llista de curses acabades i amb bona nota, amb bones sensacions i amb un temps més que acceptable fruit de la preparació ben feta portada a terme de temps ençà.

Tot va començar el dijous dia 17 abans de la set del matí, quan juntament amb en Lluís Bedós ens encaminàvem cap a l’aeroport del Prat a buscar el vol en direcció a Helsinki. Al arribar a l’aeroport, al davant del taulell de facturació ja vam trobar la resta del destacament català que anava cap al Jukola, un bon grupet que entre bromes i rialles vam matar les hores fins a l’arribada a la capital finesa. La primera tarda a Finlàndia, juntament amb l’Alba Serrat i en Vicenç Clarena la vam dedicar a fer turisme per la ciutat, ja que la orientació, no només és córrer per el bosc! Ben aviat, ja que els horaris finlandesos van molt més avançats que els nostres, tornada a l’alberg de l’Estadi Olímpic i intentar acostumar el cos a uns horaris estranys, amb llum de tarda a mitjanit.

L’endemà al matí va tocar desplaçar-se cap al centre de competició a Kytäjä per fer una primera visita a l’impressionant zona de cursa preparada per la competició i comprar els mapes de les zones d’entrenament que teníem previst visitar. Un cop feta la feina, va tocar fer la primera presa de contacte amb el terreny i anar fins al bosc de Üsmi per entrenar. Conscient de que m’hauré de prendre el primer entrenament amb calma per anar entrant poc a poc, decideixo sortir el primer del grupet i veure anar passant als “cabecillas” per davant meu. Les primeres conclusions són que el mapa és extremadament tècnic, amb una necessitat de lectura del relleu constant i una generalització d’elements vegetals que obliguen a tenir sempre claríssim el rumb que s’està prenent. Per sort (o per desgràcia), fins i tot els bons de l’equip (Bedós, Sales, Ferrer, Daví, Benet) diuen que aquest mapa és molt i molt complicat de lectura i que fins i tot ells han comés molts errors en aquest entrenament, benvinguts a l’infern de la orientació... Després d’un matí d’entrenament toca anar a dinar, sobre les 14:00 tot i la sorpresa del xinés encarregat del restaurant que no es creu que volem dinar a aquelles hores! A ben dinat decidim anar al nou allotjament més a prop de la zona de competició, una casa de club que ens ha facilitat en Tommi Tolkko al poble de Kerava a les portes del mapa de Vantaalta, ocasió que aprofitem per fer l’entrenament de tarda. Aquest cop, ja amb la llum baixa que recomana l’ús dels frontals dins el bosc per poder llegir millor el mapa. Les sensacions aquest cop, milloren molt, el bosc és molt més obert i permeten una velocitat de progressió més elevada i ja no he d’anar caminant durant tota l’estona, m’atreveixo a córrer per entremig d’uns blocs granítics gegants que amaguen les fites en les seves arestes més ocultes, millors sensacions que augmenten l’índex de confiança!


Després d’una bona dormida a la casa club, a mig matí anem cap al nou hotel, una tenda militar amb capacitat per a 15 persones a escassos 100 metres de la línia de sortida del Jukola. Durant el matí surto a córrer suau per un dels mapes de Model Event al costat del mapa de cursa per acabar d’agafar el feeling amb la zona de cursa. Al final del meu recorregut, a pocs metres de l’arribada sento uns trets de metralleta que anuncien la sortida del Venla relay la cursa de les noies. Després d’una dutxa amb aigua calentíssima a l’aire lliure (quina sensació tant bona!!!) aprofitem la tarda per passejar a les desenes de botigues d’orientació i veure la Venla, que se l’emporten un equip de finlandeses, Tampereen Pyrintö, seguit per l’equip suec de Ulricehamns OK amb un últim relleu impressionant de la Simone Niggli, i el tercer lloc per l’equip norueg de Halden SK, els equips catalans acaben amb bons resultats, posició 100 per l’equip de l’Ona, l’Annabel, la Carla i l’Anna i posició 919 per l’equip l’Alba, la Laia, la Sara i la Laura. Una altra catalana, la Berta Meseguer que córrer en un equip finés amb la Tiina Uotila acaben les 308.



Amb un sopar recomanat per la Tiina Uotila acabem de passar les hores per veure la sortida de la gran cursa, fa unes hores que ha començat a caure una pluja molt fina que poc a poc va mullant el terreny i la roba que portem, però com uns campions, aguantant el tipus esperem fins l’hora de la sortida.

A falta de pocs minuts per les 23:00 ja tots els corredors són a la zona d’espera, ja hi tenim el nostre primer rellevista, en Pau Curriu, a qui li hem desitjat tota la sort del món i el xaval anava amb unes ganes increibles, pocs minuts després s’obre la cinta de la zona de mapes, i tots els corredors aprofiten per col·locar-se a la seva posició quan amb una repetitiva veu finlandesa es va repetint que tenen prohibit tocar el mapa i que només poden comprovar que hi arribin per agafar-lo. Poc a poc, mentre continua plovent, els corredors van obrint els seus frontals i donen constància del nombre de corredors que hi ha disposats a prendre la sortida, impressionant. “Two minutes to the start” anuncia la mateixa veu finlandesa, per mi, els dos minuts més llargs de la meva vida, i no m’imagino com debien ser per en Pau, amb el braç en alt, esperant agafar el mapa per sortir a córrer, uns minuts més tard (suposo que 2), la mateixa metralleta que havia sentit el matí dona el tret de sortida a la cursa per excel·lència, la Jukolan Viesti en la que enguany jo en formaria part. Després d’una sortida fantàstica, on puc assegurar la veracitat de que el terra tremola quan els corredors arrenquen a córrer, espero uns minuts davant la pantalla gegant, tot just per veure el pas per els corredors en el primer parcial, on lideren la cursa els equips noruecs de Halden SK primer i segon, dins el primer minut passen uns 40 equips, i el 402 el primer equip català amb en Marc Serrallonga. Després deixo fluir el meu ritme de vida i decideixo anar-me’n a dormir a la tenda, previsor de que la nit serà llarga i difícil de descansar, per sort meva, caic en un son profund i relaxant durant toooooota la nit!

Un soroll em desperta a primera hora del matí, l’alarma que m’havia posat a les 7:00 “per si de cas” (sort que vaig fer-ho!), la tenda està buida, però com que ningú em reclama començo a esmorzar tranquil·lament. Durant la primera teca del dia entra a la tenda en Toni Muné que em posa al dia del que ha passat a la nit, resulta que en Pau Curriu se li ha mort el frontal a la fita 3, quedant-se sense llum i sol enmig del bosc, quina por!! Per sort trobant-se amb en Mas de l’altre equip del COB i acabant la posta junts. La seva posta ha anat bé, sense complicacions, igual que les següents d’en Lleí, i en Vicenç, ara estava a punt de sortir el cinqué, en Joan Fernández, i per l’hora que era, l’Oriol Andreu i jo ens tocaria sortir en massa a les hores corresponents. Halden SK continuava liderant la cursa amb un bon grapat de minuts sobre Kalevan Rasti, que es plantarien a meta en uns 25-30 minuts però amb l’emoció fins al final ja que en Thierry Gueorgiou retallava segons a cada pas que feia respecte l’Olav Lundanes. Així doncs tocava preparar-se, vestir-se i escalfar una miqueta per ser protagonista d’una nova sortida en massa de corredors, a les 9:00.


Ja dins la zona d’espera els minuts són eterns, primer una cua impressionant per netejar i registrar l’Emit (la Jukola no es córrer amb SID), i després cua als lavabos, cua per entrar a la zona de mapes, i novament la veu finlandesa repetint que no podem tocar els mapes, que pesat!! Sense cap dubte uns breus minuts eterns, abans de sortir mentre la ment del corredor continua pensant en qué es trobarà a partir del triangle, després d’uns nous trets de metralleta toca sortir disparats cap al bosc, per davant, 13.3-13.5 quilòmetres linials amb un desnivell superior als 600 metres, la posta més llarga i la definitiva al Jukola 2010, pressió i nervis encara que l’equip no disputi les primeres posicions, perque sempre hi ha ganes de fer-ho el millor possible. A la sortida decideixo fer el que he anat observant que fan la majoria de corredors amb seny, córrer com desesperats fins al triangle guanyant les màximes posicions possibles a la sortida i a partir d’alla continuar orientant. La cosa rutlla i avanço posicions, ara només falta mantenir-les per seguir amb un bon temps.

La orientació en aquests mapes finesos és completament diferent a la catalana, si en els nostres mapes la clau està en definir un bon recorregut depenent del que llegim en el mapa, en els mapes finesos és a l’inversa, el recorregut entre fita i fita serà sempre el més recte possible, a rumb, i tots els elements que es van trobant s’identifiquen en el mapa per veure si el rumb continua essent correcte o no. A part d’això, després del pas de milers de corredors, podeu imaginar-vos els “camins” que s’han format al bosc i que no surten al mapa, són el que s’anomenen “trotxes” i que has de tenir la sort i la intuïció per agafar la correcta. Una serie de factors que poden semblar que simplifiquen la cursa, creieu-me no és així, has de continuar analitzant el mapa i posant-hi els 5 sentits per no perdre temps i trobar el control correcte.

La setena posta començava amb un recorregut molt linial de 6 fites, mitjanament juntes entre elles, en el que els trens de corredors van ser habituals, vaig poder-les passar prou bé, perdent poc temps tot i alguna enganxadeta a la número 5. A la 6-7 venia la primera mega-tirada, gairebé de punta a punta de mapa on s’havia d’aplicar un rumb amb molt risc de desviar-se, calia filar prim. Aquesta va ser la tirada sorpresa, quan a mig fer, sento darrera meu algú que em diu “Vinga Carles”, per gran sorpresa, en Lluis Ferrer, del primer equip català estava darrera meu, o jo anava molt bé, o ell molt malament, i més aviat va ser una dosi de cada cosa. Vam anar junts una bona part de la cursa, encadenant un bon bucle fins la 15, abans de la segona mega-tirada llarga de la 17-18. Aquí es transitava per un dels pocs camins que vam passar en tot el recorregut, en baixada, i on un bon atleta com en Lluis se’n va anar i em va perdre de vista, les meves forces començaven a anar justes després d’uns quants quilòmetres i unes 2 hores de cursa, sort que el final ja era a prop. Encaràvem doncs la recta final de la cursa, amb les tirades 17-18, 19-20 i 20-21 llargues, molt llargues per les alçades de cursa a les que estàvem però que vaig resoldre amb ganes, amb poc temps perdut i amb la satisfacció d’estar arribant a final de cursa, tot una Jukola ja estava gairebé al sac. Un cop marcada la 21, va arribar un moment que recordo i crec que recordaré durant molt temps, trotxa de baixada per arribar a una fondalada de verd, amb vegetació alta que no permetia veure més enllà, però de lluny se sentia l’speaker finés (el pesat que no deixava tocar els mapes, el recordeu?) i també aplaudiments i crits de la gent, quan de cop, girem a la dreta i em trobo enmig de l’esplanada de meta, amb centenars de corredors anant desbocats a acabar la seva posta, i milers de persones aplaudint i cridant al pas dels orientadors, impressionant!! Quan de cop sento algú del COB cridant el meu nom!! I a sobre em coneixen!! Vamoooossss!! Això va donar ales per fer un bon sprint fins a meta, passant per el pont de fusta que s’havia fet per a l’espectacle i introduint, per última vegada l’Emit a la base, s’havia acabat el meu primer Jukola, amb una setena posta increïble, podent estar per davant d’un referent per mi com en Lluis Ferrer, fent remuntar posicions a l’equip, i divertint-me en aquest quatre dies exclusius d’orientació per els fantàstics boscos finlandesos.


Els resultats, el de menys, al final acabem els 756, gran resultat! Després de 15 hores i 52 minuts de cursa i prop de 70 quilòmetres d’orientació. La resta d’equips catalans, Marc, Lluis B, Biel, Dani, Sales, Benet i Lluis F, acaben els 347 i l’altre equip COB, Ramon, Dani, Jordi, Aleix, Jaumes i Santi acaben el 1130, i per arreglar aquestes bones xifres, en Tommi Tölkkö, segons amb Kalevan Rasti.

I així va acabar el Jukola 2010, una cursa històrica, on totes les llegendes que s’hi expliquen són certes, i en la que tots i cada un dels bons orientadors han de participar-hi algun cop, és el món de la orientació en estat pur...

Resultats

Video

http://carlesdomingo.blogspot.com

dimecres, 16 de juny del 2010

Com preparar la Jukola, la gran cita de l'any

Ja fa uns quants mesos que vaig decidir donar el "si vull" a la meva participació a la Jukolan Viesti. Recordo fa uns 4-5 anys, quan en la vida havia tocat un mapa d'orientació i en Quim Roca em va convéncer per fer el curs de lliure elecció de la UdG, allà vaig conéixer en Narcís, l'Amadeu, en Marc, en Carles Ferrer i l'Oscar, i des d'aquell dia tinc posat a la ment un vídeo de 2000 persones sortint corrent amb un mapa immens per algun lloc de Finlàndia, allò era la Jukola i demà marxo cap allà.

Alguns diuen que el terra tremola a la sortida, que els països escandinaus es paralitzen aquest cap de setmana, jo la veritat, no sé si tot és cert, però els nervis de la competició ja els tenim els 7 corredors de l'equip a dintre i això és pressagi d'un gran esdeveniment.

Durant aquest primer mig any, la meva preparació ha estat tota dirigida i enfocada a aquesta gran competició. Per afrontar una competició d'aquest tipus calia atacar 3 punts claus, el físic, el técnic i el mental.

Per el que fa al físic, l'entrenament ha estat bàsicament córrer, córrer i córrer, intercalant sessions de bici i piscina enfocant-los únicament a la oxigenació muscular, no a la millora. He acumulat més quilòmetres que mai a peu, començant a principis d'any la participació en mitges maratons de muntanya i altres curses a peu de menor quilometratge.

Técnicament continuo com sempre, amb bona afinitat però encara amb errors en cursa. He pogut participar en curses d'orientació, així com a raids per millorar técnicament. I jugant amb el Route Gadget he fet els recorreguts de totes les Jukolas des de 2001, al final sembla que em conec més els mapes finesos que els d'aquí! Treballant a la costa baix-empordanesa, aprofitava al acabar la meva jornada laboral per entrenar als mapes de la zona del Montgrí, amb boscos de pins i vegetacions baixes, així com el mapa que em té el cor robat des del primer dia que el vaig catar, els masos de Pals, tots ells amb una vegetació mediterrània que s'acosta una miqueta als boscos escandinaus.

I mentalment és on tinc més avantatge, gràcies als raids tinc el coco bastant dur i el cansament poques vegades afecta el meu rendiment. Durant les darreres dues setmanes m'he dedicat a sortir a córrer a primeríssima hora del matí, que és l'hora que correspondrà a la meva posta, d'aquesta manera el cos s'acostuma ja a reaccionar amb les condicions de llum del moment, i a posar-se en marxa ràpid després de la nit. També he aprofitat les primeres temperatures d'estiu per dormir amb la finestra de l'habitació oberta i la persiana amunt, així m'acostumava a dormir fresquet i habituar-me a estar amb llum solar al matí, és a dir, intentar simular les condicions que es viuran a Kytäjä el proper dissabte i que no agafi desprevingut al meu cos.

I per fi ha arribat el gran dia, demà al matí toca volar cap a Helsinki amb l'equip, on a part d'intentar aprofitar algunes hores lliures per conéixer la capital finlandesa, toacarà posar-se en marxa amb els mapes de la zona i acostumar-se a la orientació escandinava, molt diferent a la d'aquí. La primera nit la passarem a la ciutat, per marxar l'endemà cap a zones properes a la competició, dormint en una cabana de fusta enmig del bosc el divendres amb més entrenaments, i el dissabte visitar al migdia la zona de cursa, instal·lar-nos a la tenda que ens farà d'hotel i veure a la tarda la cursa de les noies, el Venla Relays, sopar i preparar-nos per viure el gran espectacle de la Jukolan Viesti, amb sortida a les 23:00 hora finlandesa (+2 GMT).

Dintre l'equip, m'han encolomat una bona responsabilitat, la setena i última posta, la més llarga. L'ordre de postes amb les distàncies i els temps de l'equip seran les següents:

1.- Pau Curriu (COB) 9.8km/67 min.
2.- Toni Muné (Farra-O) 10km/73 min.
3.- Lleí Viles (COB) 11.3km/83 min.
4.- Vicenç Clarena (UE Vic) 6.9km/48 min.
5.- Joan Fernández (Farra-O) 6.9km/46 min.
6.- Oriol Andreu (UE Vic) 9.3 km/62 min.
7.- Carles Domingo (Aligots) 13.3 km/86 min.

Juntament amb el nostre modest equip, 15000 corredors més establiran un record de participació en aquesta històrica cursa. I per si voleu seguir la competició, una TV finesa farà la retransmissió de 12 hores de la cursa, teniu el link a continuació.

Jukolan Viesti on TV

Seguiré informant i sobretot compartint les experiències que allà hi visqui!

Web oficial Jukola 2010

http://carlesdomingo.blogspot.com