divendres, 12 de març del 2010

Mitja marató salvatge de les Guilleries, notant la falta de descans i d'entrenament a la vegada...

I jo que volia descansar la setmana després del Raid Fred, però quan es va anar acostant el cap de setmana, un cuquet em va començar a picar l'estòmac, hi havia curses per anar i ben a prop de casa, com que no tenia cap ganes d'anar a la final de l'Open de la Selva de BTT, per el preu i per la prepotència en la organització del campionat en general, però com que d'altra banda sé que a Sant Hilari s'organitzen bones curses, vaig decidir apropoar-m'hi, però no a pedalar, sinó a córrer la mitja marató de muntanya a peu.
Ja de bon matí, al recollir el dorsal, alguns es pensaven que m'havia equivocat de fila, però no era així, de córrer a peu hi correríem tots, però jo havia decidit fer-ho sense haver d'arrossegar la bicicleta, molt millor. La temperatura, probablement per sota dels 0ºC, però una bona "untada" de crema escalfadora, i amb pantalons curs a córrer! Faltaria més! Un bon grupet de corredors van fer acte de preséncia a la sortida, amb algun conegut per saludar, com sempre.
Abans d'acabar el primer quilòmetre, ja vaig adonar-me de certes diferéncies entre el món de les curses de muntanya i del BTT, ja que llastimosament, vaig tornar a veure la falta de respecte que tenen alguns ciclistes, i puntualitzo alguns ja que afortunadament no tothom és així, a que no endevineu que hi havia estacionat enmig del carrer de sortida de la cursa a peu, senyalitzat perfectament amb cintes i guix? doncs dues bicicletes estirades a terra que n'ocupaven tot l'ample, després dels crits de la gent i de que gairebé algun dels corredors s'hi entrebanca i pren mal, encara vam haver de sentir els crits d'un maleducat propietari de la màquina que no volia que li ralléssim la bici, tots en podem treure les nostres conclusions, però realment, hi ha coses que foten pena, així de clar.
Però vinga va, anem a la competició i deixem-nos d'espectacles llastimosos, per davant, 21.1 quilòmetres de cursa de muntanya per les Guilleries, amb uns paisatges paradisíacs i unes sensacions, no tant bones... a la sortida, bon progrés dins el grup per agafar posicions més capdavanteres per imposar-me un bon ritme de cursa i anar fent.
Els primers quilòmetres de la mitja transcorrien per pistes amples, ara pujant ara baixant i amb ben pocs metres planers fins al quilòmetre 5, on hi havia instal·lat el primer avituallament, i començava la primera "rampota" de pujada made in Sant Hilari. Ja des de les primeres pujades notava sensacions no del tot agradables, notava que em faltava ritme i que tothom anava més ràpid que jo, i això no agrada a ningú... lògicament. Potser era per el fred que feia, la falta d'escalfament (s'escalfama millor dins el cotxe que a fora), o una barreja de tot plegat, però probablement també debia ser el no haver pogut entrenar durant la setmana i la falta de descans després d'haver competit el cap de setmana immediat després del viatge a Estats Units, però la cosa no anava.
Amb penes i treballs vaig anar avançant quilòmetres, i amb això arribar al peu de la pujada de Sant Miquel de les Formigues, el sostre de la cursa. El traçat, començava pujant per una pista i s'acabava transformant en un corriolet que conduia fins a la part més alta, aquí, el ritme ja no era tant baix, i anava mantenint els corredors del meu voltant sense gaires problemes. Al coronar Sant Miquel, va saltar la meva grata sorpresa, vaig llençar-me en una baixada vertigionsa per un corriolet minúscul a tota llet! avançant unes 10 posicions en menys de 100 metres fins a l'avituallament dels quilòmetre 11, jo mateix em vaig sorprendre de la meva técnica de baixada!
A partir d'aquí, més pista avall i amunt fins a una darrera rampa de pujada per un bosc, dic bosc perque el camí l'havien fet els corredors del davant, fins a l'avituallament que s'havia passat al quilòmetre 5 de cursa, amb un recorregut de tornada igual que el d'anada fins arribar novament a Sant Hilari. El ritme va anar-se mantenint, potser si que era la falta d'escalfament, no ho sé, però alguna posició vaig guanyar, i alguna en vaig perdre.
A meta, temps de 2 hores 4 minuts, prou bé per una cursa amb un desnivell proper als 700 metres i amb baixa forma tal i com estic jo, esperem que a la propera, hi hagi millors sensacions.
Per cert, puc afirmar aquesta llegenda popular que s'havia forjat amb la cursa de Sant Hilari, és més ràpid fer-la a peu que amb BTT, i si més no, és més còmode per el cos humà!

Resultats


http://carlesdomingo.blogspot.com